3 anys...de la primera nit!

Tal dia com avui fa 3 anys vaig dormir la primera nit a l'habitació des de la que escric aquest post... la meva habitació! 3 anys ja! Uf... Mira que han passat coses... Sortia amb l'Eli, anava a la UAB, el Bernat va deixar de follar... Vaig entrar i vivia amb l'Oriol, l'Eduard i l'Alex... em sembla que va ser ahir! Fins 4 mesos després no va venir la Diana (per l'Eduard), i 2 mesos després el Bruno (per la Beth, l'americana que va substituir 4 mesos a l'Alex), per tancar el cicle amb la Marta 3 mesos després (per l'Oriol & Mariana, els últims a marxar). Recordo que aquella primera nit del 5 de gener d'aquell 2005 que començava era en un matalàs individual posat al ras a terra, amb uns llençols pillats a casa ma mare, amb l'habitació totalment buida més que el matalàs... Què raro se'm va fer despertar-me allà el dia 6, amb les parets blanques com d'hospital i res en elles, tot buit, només jo estirat a terra i aquella oloreta a "recien pintado" encara present en l'aire... Què raro se'm va fer mirar per la finestra i veure el que ara veig tant normal, què raro el lavabo, la cuina... Aquella sensació era de no trobar-me còmode, no trobar-me a gust, no coneixia a les persones amb qui vivia... però allò fosc i buit era el meu espai, 100% meu... Si no fos per això últim, què hi hagués fet allà? I la importància dels percentatges és bàsica: l'habitació a casa ma mare era un 70% meva, ja que en l'armari principal no hi tenia res meu. Així doncs aquella sensació estranya i incòmode és en el fons el record amb millor regust que tinc de tot el procés, el regust de l'aventura.. Sé ja que d'aquí uns anys recordaré aquell dia no només com un "antes y un después", sinó com a primer moment de sentir-me major d'edat, i no la celebració dels 18 anys en familia... Una mica com els que diuen que el segle XXI va començar l'11-S i no l'1 de gener del 2001... Està clar que les coses canvien amb el temps, però crec que dels 18 només recordaré el primer cop que vaig votar... Quan em vaig enamorar per primer cop, la virginitat, la primera nòvia, la primera feina i l'emancipació... ...als 16, als 19, als 19, als 17 i als 21! De 18 reee!

Conclusions:

• he viscut 9 mesos amb Oriol & Mariana
• he conviscut amb 7 persones en 3 anys (sense comptar al Sas i els seus 9 mesos al sofà, la Tina i els seus 6 mesos a l'habitació de la Marta i ara l'Edu i el seu... primer mes! I no ens deixem a "la sueca" de l'Oriol i la seva setmana que es va allargar quasi un mes!)
• com ha canviat el mobiliari: véase les fotos de sota, la taula rodona (que en la foto estava ampliada..), les cadires, el moble on està l'espelma, la tele... la tele!!! ja la teníem! Sí, amigos, ha estat "allà" amb nosaltres més de 2 anys com a cadàver), els plats, els sofàs... Sembla un altre pis... Recordo quan el vaig venir a veure per primer cop, el desembre de 2004 (em queda lluuuuuny), que el menjador feia pena de lo buit que estava... Només hi havia el sofà on està assegut el Bernat i la taula rodona...
• el mobiliari de la meva habitació: la tieta de l'Eli portant-me a casa la taula, el sofà de la meva habitació, els 2 prestatges i el moble-llibreria... El meu tiet ajudant-me a pujar el llit i el Bruno a muntar-lo... La cadira, que la vaig trobar a Laforja amb Via Augusta davant d'un container... I la tauleta de nit, idem, però a Urgell amb Còrsega...
• Poc a poc, aquest pis s'ha anat convertint en centre de reunió oficial, desbancant can Romy i Vicente's despacho & piso per sessions roleres... I fa gràcia que sigui ara que anem menys a Gràcia, quan abans ho teníem més lluny (Dani, no comptes) i hi anàvem cada cap de setmana...
• hem viscut alegries i tristeses aquí, i algun que altre moment tens: recordem aquell dia entre setmana, a punt d'anar a dormir jo... i que "vaig acabar potant", quan el Barça va guanyar la Champions (i la Lliga!), quan el Sas va venir a viure al pis, quan el Bernat em va dir que ell venia a Japó si jo hi anava, quan ho vaig deixar amb l'Eli (vaig plorar tant!), el primer petó amb la Marta i la primera nit amb ella, ocultant-ho a tothom durant 2 setmanes, quan l'Oriol i la Mariana van marxar, quan la Diana em va picar histèricament a la porta perquè se'ns incendiava la taula d'entrada al pis, quan em vaig trobar inundada la cuina d'aigua, quan la Beth es va quedar tancada i marxava de viatge i va acabar saltant pel balcó per no perdre l'avió, el dia de la redada i la post-redada amb el Jacobo sobant al meu sofà, jugant al Trivial i a cartes 4 o 5 sobre el meu llit quan el pis encara no era "nostre", quan van venir els de Localia per gravar el seu reportatge sobre joves emancipats, quan vam anar a Edimburg, a Japó, a St. Llorenç i a Port tants cops.. patades (quotidianes al meu llit, no sabeu quants cops el xuto), petades (de riure, tants cops), pitades (despertadors eterns, obres tot un estiu, claxons cada tarda), potades (al lavabo, a l'habitació...), putades (petites i grans, recordades i oblidades)... Donarien per títols d'episodis de Friends!
• 3 anys donen per molt, però sens dubte el millor és que hagi pogut passar tot en un mateix lloc, lliures de pares i mares, de horaris imposats (que no autoimposats) per dutxar-se, dinar... Que si pressions morals ("has de..." "ja has..."?), excés de protecció (que no falti de res, ni el dinar a taula, ni la roba neta) autolimitacions (no fer certes coses, no dir certes altres, que si drogues, ligues, alcohol que entra massa i surt en massa...)... Total, que això no té preu. Ni cobrant tornaria a l'estat anterior! Així que, els que esteu com jo, celebreu-ho i, els qui no, no ho trobareu a faltar però espero que us arribi d'aquí a no molt! Hi ha qui ho necessita i qui no (jo òbviament sí, si no no hagués anat a viure amb desconeguts...), però ara ja puc dir per experiència que igualment em sembla bàsic per poder fer al 100% la pròpia vida (que en el fons, amb feina o no, estudis o no, peles o no, ho volem tots, no?).
• 800 € per 4 habitacions al costat de Balmes i de l'estació de Gràcia encara està bé!
• Recordatori final: aquella conversa que vam tenir el Sas, la Diana i jo cap al febrer del 2005 a la meva habitació, en què somniàvem en veu alta sobre lo ideal que seria tenir un pis on viure junts, cosa que semblava, en aquell temps, una quimera...