samurai Vader...

No és casualitat... El George Lucas es va basar en ella per pensar el vestit del Darth Vader!!!

Són iguaaaaals!!!

ping...pong!

L'he trobat!!!

I aquest ja... vaya crack! Ho torna tot!

hijo de friki!

Sí, aunque parezca mentira, los roleros tienen hijos! (i nòvia)

Em fa gràcia el "experiencia 0"

Dragon Khan Z

cada dia estic més friki...

Mama Chicho

Nico... m'has animat!

XUXA!

Dios del along time ago!

Dios Wikipedia dice:

"A los 18 años de edad, comenzó su carrera como modelo posando para revistas masculinas. Tuvo una relación de pareja con Pelé, futbolista super estrella (hay quien dice que ello impulsó su carrera), y, posteriormente, con Ayrton Senna, piloto de fórmula 1."

Anem a fer un remember com déu mana... Ilarié!

"Xu xu xu, xa xa xa..."

...y dios del Emilio Aragón! .......y del logo de Tele5!

Push the tempo!

Remember? Feia molt que no el veia! ...i així faig una actualització rapideta. Anda (Yo-l'Anda) que no ha marcat aquest videoclip en les nostres vides!

Lendoiro Gungan

ya tardabaaaa!

Vërrater-Man

Atlètic 1 - Madrid 7

els últims derbis...

PD: Pot ser més vërrater (traidor en alemany) aquest home?

Carod i Carot

iQaeda

Em recorda a aquella del Ralf!

escenas divertidas de la vida de una gallina

"happiness..."

1 de 4

Sembla que fa dos dies de la primera foto... Joder, vaya Barça teníem llavors... L'ombra de Ronaldinho encara era més petita que la seva figura, Eto'o no parava, Messi apuntava alt... I ara per ara un NPI, l'altre lesionat (tot i que ja s'acaba), temps sense veure'l, por a més lesions... i l'altre directament se les pira! Buaaa, i ara aquest Barça què? Si no fos per Bojan, Henry, Iniesta... Pels que deien que 4 cracks eren massa.... avui per avui només n'hi ha un! Total:
Que segueixi així! Que la Copa del Rey no és reeeeee, però al Sevilla se l'ha de guanyar però ja! Que això d'anar renunciant a títols comença per descartar les chustes però al final ens quedem amb RES.

Sherlock Friends!

PER FI he pogut aclarir una de les sospites que tenia sobre una de les escenes més transcendentals de Friends, la del 7è capítol de la 2a temporada, que acaba desencadenant l'inici de la relació del Ross i la Rachel... Sempre m'havia semblat que la duració de la trucada de la Rachel al restaurant era més llarga que el temps que el Ross està escoltant el missatge a casa de la Mònica... I avui, aprofitant que l'he vist, m'he fixat amb els segons que dura cadascuna per concloure la meva investigació! (...tenir un blog ajuda a perdre el temps d'aquesta manera)

La trucada de la Rachel dura 22 segons des de que diu "¿Ross?" fins al primer cop que diu "...me he olvidado de tí", i és claríssim perquè després fa una pausa d'un segon abans de continuar parlant i repetir "Me le olvidado de tí".

12:51 és el moment precís en què el Ross contrau lleugerament els músculs facials, reconeixent la veu de la Rachel per telèfon, breus instants abans de dir "Rachel, tengo un mensaje tuyo."

I 13:07 també és exactament el moment en què el telèfon deixa d'estar a l'orella del Ross perquè la Rachel el llença per la finestra. Per tant, han passat 16 segons dels 22 segons que dura el missatge de la Rachel abans de dir "Me he olvidado de tí". Com que no és possible que ho hagi arribat a sentir, per més aclariment, heus aquí el missatge literal per comprovar fins a on pot sentir el Ross en 16 segons...

I, re, que això és un post currat! Només espero que algú més apart de mi tingués el dubte!

(perquè ahir ho vaig comentar amb Diana, Edu i Sas i no gaire...)

Venerable's Day

FELICIDADES, FRIKI!

1500 ja!

Acaben de fer el capítol 1.500 d'El Cor de la ciutat... Déu n'hi dó, tenint en compte que van per la 8ena temporada.... Òbviament han fet un pastissot de capítol, com no podia ser menys, basant-lo exclusivament en un somni del Narcís en què apareixen personatges que van morir fa temps... Ha estat tot bastant remember (perquè a partir de la setmana que ve ja no hi haurà Narcís ni Montse Guallar! Què està passant?!?!), ha sortit l'Adrià (la veu del Cor), la Teresa (l'eterna Montserrat Carulla) i... el Huari!! El millor del capítol, el que li ha dit el Narcís al Huari:

• Narcís: "Fa temps vaig somniar en tu; feies de metge, però el somni no m'agradava gens."
  
  
• Huari: "¡Uf! No me hables de médicos, que estoy hasta aquí!"

Béee punyalet a Hospital Central!

Justament avui El Periódico ha publicat un estudi sobre el perfil de l'espectador d'El Cor... ....i el tòpic de la dona gran marujona no es trenca! Jo ho miro sempre que no he de fer res (com anar a treballar... que aquests dies no), pq la veritat és que em vaig desenganxar però ara ho torno a veure... És curiós perquè sempre estic rajant del Cor... No només absolutament tot és previsible (un personatge arriba al màxim d'estar bé, passa una gran putada que "esquitxa" a algú més, llarg camí de pous consecutius fins arribar a un pou màxim i, quan hi arriba, llavors comença l'escalada per tornar al cim), sinó perquè algunes coses fan pena (escenes d'acció, tractament del món de les drogues, del món de les discoteques, el dels okupes...). Però al final ho acabo veient pq em fa gràcia, més que saber què passarà -que ja es veu-, el desenvolupament i el "a veure com ho fan".
Ah, quan ha acabat el Cor... Sabeu qui passa avui pel Club??? Una pista: algú que no ha anat MAI a TV3, algú que fa gràcia als teatres però que ralla infinit tornar-lo a veure per la tele, again, and again, and again... És el convidat comodí de TV3 quan tots els altres suden d'anar, l'únic que mai té res a fer i sempre està disposat a anar i parlar del mateix... Sí!!! El Rubianes! Però si no hi va mai!

+ frikades d'Star Wars...

Més frikades d'Star Wars que he trobat porai... ...o frikis que ho són tant que fins el dia de la seva boda ho celebren amb espases làser....

...la gent està fatal!

holandesos freaks

Sí, amigos, hi ha una ciutat holandesa que es diu Geldrop, molt a prop de Eindhoven, que té un barri amb els noms de personatges d'El Senyor dels Anells! Si algú no s'ho acaba de creure, mireu-ho aquí. Ha de tenir la seva gràcia posar la direcció quan escrius una carta... o quan has de dir la teva direcció per feina, estudis, etc... "Vivo en la calle Gandalf número 42"

3 anys...de la primera nit!

Tal dia com avui fa 3 anys vaig dormir la primera nit a l'habitació des de la que escric aquest post... la meva habitació! 3 anys ja! Uf... Mira que han passat coses... Sortia amb l'Eli, anava a la UAB, el Bernat va deixar de follar... Vaig entrar i vivia amb l'Oriol, l'Eduard i l'Alex... em sembla que va ser ahir! Fins 4 mesos després no va venir la Diana (per l'Eduard), i 2 mesos després el Bruno (per la Beth, l'americana que va substituir 4 mesos a l'Alex), per tancar el cicle amb la Marta 3 mesos després (per l'Oriol & Mariana, els últims a marxar). Recordo que aquella primera nit del 5 de gener d'aquell 2005 que començava era en un matalàs individual posat al ras a terra, amb uns llençols pillats a casa ma mare, amb l'habitació totalment buida més que el matalàs... Què raro se'm va fer despertar-me allà el dia 6, amb les parets blanques com d'hospital i res en elles, tot buit, només jo estirat a terra i aquella oloreta a "recien pintado" encara present en l'aire... Què raro se'm va fer mirar per la finestra i veure el que ara veig tant normal, què raro el lavabo, la cuina... Aquella sensació era de no trobar-me còmode, no trobar-me a gust, no coneixia a les persones amb qui vivia... però allò fosc i buit era el meu espai, 100% meu... Si no fos per això últim, què hi hagués fet allà? I la importància dels percentatges és bàsica: l'habitació a casa ma mare era un 70% meva, ja que en l'armari principal no hi tenia res meu. Així doncs aquella sensació estranya i incòmode és en el fons el record amb millor regust que tinc de tot el procés, el regust de l'aventura.. Sé ja que d'aquí uns anys recordaré aquell dia no només com un "antes y un después", sinó com a primer moment de sentir-me major d'edat, i no la celebració dels 18 anys en familia... Una mica com els que diuen que el segle XXI va començar l'11-S i no l'1 de gener del 2001... Està clar que les coses canvien amb el temps, però crec que dels 18 només recordaré el primer cop que vaig votar... Quan em vaig enamorar per primer cop, la virginitat, la primera nòvia, la primera feina i l'emancipació... ...als 16, als 19, als 19, als 17 i als 21! De 18 reee!

Conclusions:

• he viscut 9 mesos amb Oriol & Mariana
• he conviscut amb 7 persones en 3 anys (sense comptar al Sas i els seus 9 mesos al sofà, la Tina i els seus 6 mesos a l'habitació de la Marta i ara l'Edu i el seu... primer mes! I no ens deixem a "la sueca" de l'Oriol i la seva setmana que es va allargar quasi un mes!)
• com ha canviat el mobiliari: véase les fotos de sota, la taula rodona (que en la foto estava ampliada..), les cadires, el moble on està l'espelma, la tele... la tele!!! ja la teníem! Sí, amigos, ha estat "allà" amb nosaltres més de 2 anys com a cadàver), els plats, els sofàs... Sembla un altre pis... Recordo quan el vaig venir a veure per primer cop, el desembre de 2004 (em queda lluuuuuny), que el menjador feia pena de lo buit que estava... Només hi havia el sofà on està assegut el Bernat i la taula rodona...
• el mobiliari de la meva habitació: la tieta de l'Eli portant-me a casa la taula, el sofà de la meva habitació, els 2 prestatges i el moble-llibreria... El meu tiet ajudant-me a pujar el llit i el Bruno a muntar-lo... La cadira, que la vaig trobar a Laforja amb Via Augusta davant d'un container... I la tauleta de nit, idem, però a Urgell amb Còrsega...
• Poc a poc, aquest pis s'ha anat convertint en centre de reunió oficial, desbancant can Romy i Vicente's despacho & piso per sessions roleres... I fa gràcia que sigui ara que anem menys a Gràcia, quan abans ho teníem més lluny (Dani, no comptes) i hi anàvem cada cap de setmana...
• hem viscut alegries i tristeses aquí, i algun que altre moment tens: recordem aquell dia entre setmana, a punt d'anar a dormir jo... i que "vaig acabar potant", quan el Barça va guanyar la Champions (i la Lliga!), quan el Sas va venir a viure al pis, quan el Bernat em va dir que ell venia a Japó si jo hi anava, quan ho vaig deixar amb l'Eli (vaig plorar tant!), el primer petó amb la Marta i la primera nit amb ella, ocultant-ho a tothom durant 2 setmanes, quan l'Oriol i la Mariana van marxar, quan la Diana em va picar histèricament a la porta perquè se'ns incendiava la taula d'entrada al pis, quan em vaig trobar inundada la cuina d'aigua, quan la Beth es va quedar tancada i marxava de viatge i va acabar saltant pel balcó per no perdre l'avió, el dia de la redada i la post-redada amb el Jacobo sobant al meu sofà, jugant al Trivial i a cartes 4 o 5 sobre el meu llit quan el pis encara no era "nostre", quan van venir els de Localia per gravar el seu reportatge sobre joves emancipats, quan vam anar a Edimburg, a Japó, a St. Llorenç i a Port tants cops.. patades (quotidianes al meu llit, no sabeu quants cops el xuto), petades (de riure, tants cops), pitades (despertadors eterns, obres tot un estiu, claxons cada tarda), potades (al lavabo, a l'habitació...), putades (petites i grans, recordades i oblidades)... Donarien per títols d'episodis de Friends!
• 3 anys donen per molt, però sens dubte el millor és que hagi pogut passar tot en un mateix lloc, lliures de pares i mares, de horaris imposats (que no autoimposats) per dutxar-se, dinar... Que si pressions morals ("has de..." "ja has..."?), excés de protecció (que no falti de res, ni el dinar a taula, ni la roba neta) autolimitacions (no fer certes coses, no dir certes altres, que si drogues, ligues, alcohol que entra massa i surt en massa...)... Total, que això no té preu. Ni cobrant tornaria a l'estat anterior! Així que, els que esteu com jo, celebreu-ho i, els qui no, no ho trobareu a faltar però espero que us arribi d'aquí a no molt! Hi ha qui ho necessita i qui no (jo òbviament sí, si no no hagués anat a viure amb desconeguts...), però ara ja puc dir per experiència que igualment em sembla bàsic per poder fer al 100% la pròpia vida (que en el fons, amb feina o no, estudis o no, peles o no, ho volem tots, no?).
• 800 € per 4 habitacions al costat de Balmes i de l'estació de Gràcia encara està bé!
• Recordatori final: aquella conversa que vam tenir el Sas, la Diana i jo cap al febrer del 2005 a la meva habitació, en què somniàvem en veu alta sobre lo ideal que seria tenir un pis on viure junts, cosa que semblava, en aquell temps, una quimera...